Juntes enfront la violència masclista

D’ençà d’uns anys, la violència masclista ha estat al centre de moltes de les polítiques públiques de gènere i de les lleis més transcendents en matèria d’igualtat. Això podria semblar una victòria per a posar fi a la violència masclista. Tanmateix, les eines de política pública que s’han anat generant són insuficients atesa la gran dimensió del treball a desenvolupar. No abasten la complexitat de les violències que pateixen les dones, lesbianes i trans.

El moviment feminista ha posat de manifest la necessitat d’abordar la violència masclista en tots els seus àmbits, i no quedar reduïda a una definició restrictiva centrada exclusivament a la violència en la parella. Altres tipus de violències en van quedar fora, el que ha generat noves desproteccions i desajustos que han estat denunciats en els darrers anys persistentment. Per això, s’ha d’abordar amb la mateixa força tots els tipus de violència masclista.

Hem d’ampliar la mirada i visibilitzar també la violència institucional, la violència econòmica, les violències sexuals, l’assetjament laboral, la violència vicària, la violència obstètrica, la violència cap a les dones migrades, envers les dones trans o amb diversitat funcional o els feminicidis efectuats fora del marc de la parella.

Un problema endèmic agreujat amb la pandèmia

La crisi social generada per la pandèmia ha evidenciat la vulnerabilitat social de moltes dones, lesbianes i trans i la necessitat de posar en el centre el valor dels treballs de cura. L’economia feminitzada i no remunerada de la cura, ha estat un amortidor de la manca d’inversió en el sistema social i ha agreujat la situació de dones en clara situació de vulnerabilitat.

Les violències masclistes també poden convergir amb altres eixos de discriminació, com l’origen, el color de la pell, la situació administrativa, l’edat, la classe social, la diversitat funcional o psíquica, la salut, l’orientació sexual o identitat i expressió de gènere, que fa que impactin de manera agreujada i diferenciada. La interacció d’aquestes discriminacions i situacions s’ha de tenir en compte a l’hora d’abordar les violències masclistes.

Respecte a la violència institucional, lluny de la prevenció, protecció i reparació que haurien de garantir les institucions, durant els processos de guarda i règim de visites, en moltes ocasions, es segueix utilitzant l’anomenada Síndrome d’Alienació Parental, especialment contra les dones. Una síndrome inexistent, negada per l’OMS i el CGPJ i prohibida per llei a Catalunya, però que s’aplica molt sovint en processos en els quals hi ha denúncia per violència masclista o d’abusos sexuals a menors.

Un problema que no entén de fronteres

En aquest context de pandèmia, moltes persones migrades, afectades per la Llei d’Estrangeria, o amb ocupacions sense protecció laboral ni tampoc social, han quedat excloses dels ajuts i subsidis davant l’emergència social. Aquestes mesures han deixat especialment enrere a moltes dones, lesbianes i trans, que per treballar en l’economia informal són precisament les més vulnerables.

Posar nom a aquestes exclusions i violències ha estat una de les lluites principals del moviment feminista: visibilitzar-les per poder-les combatre, i per a aconseguir que les administracions públiques assumeixin aquesta lluita com una tasca pròpia i desenvolupin sistemes de suport i acompanyament per a totes les dones. Calen canvis estructurals claus per a la prevenció, l’atenció i la recuperació de tota mena de violències masclistes. La violència masclista ha de ser una prioritat, una voluntat real de canviar l’organització política, social, econòmica i cultural androcèntrica.

No ens podem permetre parlar d’igualtat en una societat que manté una estructura que perpètua i reprodueix la violència. Hem de treballar per desarticular el model patriarcal, exigir l’equitat de gènere i que totes les polítiques públiques municipals, inclosos els pressupostos, tinguin perspectiva de gènere i feminista. Revisar tot el funcionament de l’administració municipal per evitar generar victimització i suprimir qualsevol mena de violència institucional, entenen la mateixa com la violència exercida per l’administració pública, per acció o per omissió.

25N Juntes enfront la violència masclista

Avui, 25 de novembre, volem enviar un missatge a la societat de corresponsabilitat enfront de la situació preocupant que estem patint d’increments de violències masclistes i agressions sexuals. Les agressions sexuals i els casos de violència masclista ens afecten a totes i els vivim ben a prop. A Sant Fost, en data d’avui són 9 veïnes les que han patit, aquest any, algun tipus de violència o agressió. Des de Sant Fost en Comú Podem diem PROU al masclisme, PROU a la societat patriarcal i PROU a la tolerància. Ens adherim a la campanya #TODAS i a la iniciativa #PuntoVioleta impulsat pel Ministeri d’Igualtat per corresponsabilitzar a la societat que sols aturarem i erradicarem la violència masclistes juntes.

MANIFEST 25N – Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones

El 25 de novembre es va produir el violent assassinat de les germanes Mirabal, tres activistes polítiques, assassinades al 1960. En relació a aquests fets, i per commemorar la seva causa es va establir aquesta data com a Dia internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones.

Cada cop la societat és més conscient de les situacions de desigualtat i violència que patim les dones, i cada cop som més les implicades en treballar per revertir aquesta situació, tot i així ens queda molta feina per fer, i ara més que mai.

La situació actual, fruit de l’aparició  de la COVID-19,  en pandèmia mundial,  i  les mesures preventives que hem viscut, com el confinament obligatori i sobtat, han trasbalsat la vida de tota la societat i de manera específica la de les dones.

Hem estat a primera linea, treballant per sostenir la societat, com a principals cuidadores, tant en l’espai públic com en el privat. Les dones representen el 70% del personal sanitari i dels serveis essencials, en feines com la neteja, o treballant en supermercats. Segueixen realitzant la major part de la feina domèstica i la cura de persones de forma remunerada i no remunerada, assumint una major càrrega mental derivada de la mateixa. A més, moltes dones es veuen abocades a no poder seguir treballant per haver de fer front a les tasques de cura al trobar-se els centres escolars tancats. També, les dones pateixen més precarietat i pobresa laboral.

Tot això fa evident un augment del  risc de patir violència i agreuja la situació de les dones deixant-les en una clara situació de vulnerabilitat.

Cal prendre mesures urgents i imprescindibles, tant ara davant la crisi sanitària com per a quan en comencem a sortir. Mentrestant, seguirem exigint la fi de les violencies contra les dones, en totes les seves formes, i en totes les seves expressions, les agressions, la violència sexual, la física o la psicòlogica, la violència en l’àmbit de la parella o l’exparella, el matrimoni forçat, l’explotació sexual o reproductiva, la mutilació genital femenina, l’assetjament, entre d’altres, han constituït, i segueixen constituent una vulneració dels drets humans de les dones, els nens i les nenes.

Gràcies al treball conjunt d’entitats, associacions, administracions i sobretot societat civil, podrem construir un futur lliure de violències amb equitat de gènere i justícia social. Perquè les mesures que s’implementen avui determinaran la manera com ens en sortim i definirà el futur i la societat que tindrem demà. No només per a millorar la vida de les dones, sinó de TOTES les persones.